Ermengol Gassiot. Sindicat d’Activitats Diverses de Terrassa de CGT.
Estat, repressió i sindicalisme.
Estat i repressió van de la mà. De manera anàloga, Estat i explotació social també van unides. A la història humana els Estats apareixen en èpoques en què hi ha evidències de l’explotació d’una part majoritària de la població per una altra de molt més reduïda. Alhora, la consolidació dels Estats es tradueix també en la institucionalització de formes de repressió social de diversa índole. Les més explícites són la persecució directa de les conductes dissidents i les persones que, individualment o col·lectivament, les duen a terme. En l’actualitat, quan parlem de repressió ens ve al cap situacions com la presó, judicis, multes, il·legalitzacions, detencions, tortures i fins i tot desaparicions o assassinats, per citar-ne algunes.
Tot i això, hi ha altres formes de repressió que són més subtils i quotidianes i, per aquesta raó, que tendim a interioritzar-les i normalitzar-les de forma molt més fàcil. Els Estats, entre altres coses, requereixen l’alienació de la capacitat d’acció col·lectiva de la immensa majoria de la població. A través d’un conjunt de normes (lleis, ordenances, etc.) situen a les institucions l’espai on es debat i decideix com ha de ser una determinada societat i les persones que la configuren. Aquesta capacitat d’acció col·lectiva robada a la població i circumscrita a les institucions és el que actualment s’anomena política (la gran majoria de la qual estem exclosos i relegats al simple paper d’espectadors). En definitiva, l’existència de tot Estat requereix de la repressió de la capacitat de “fer” individual i col·lectiva les persones que vivim en un determinat lloc per imposar-nos com ens hem de relacionar, com hem de comportar-nos i els límits a les nostres accions.
El que hem dit anteriorment situa la repressió com un camp de lluita per a qualsevol moviment revolucionari. La subversió de l’ordre establert comporta, com a principi, lluitar contra la repressió de l’acció col·lectiva per part dels Estats: recuperar-la, socialitzar-la i tornar-la a situar al centre de la nostra existència. Alhora, i a un nivell molt més concret, cal fer front als mecanismes d’autodefensa que els Estats construeixen per defensar precisament el seu “ordre” i que sovint es tradueixen en formes de repressió explícita: multes, detencions, processos judicials, condemnes i presó, etc. La relació dels Estats amb els moviments socials s’estructura en gran mesura al voltant de la repressió. El sindicalisme és possiblement el primer moviment social global de l’època contemporània. Des del seu naixement ha hagut de fer front a diverses formes de repressió explícita, encara que també és cert que amb l’expansió dels anomenats “Estats del benestar” i les polítiques keynesianes i socialdemòcrates, aquesta repressió s’ha tornat en certs casos més subtil. D’aquesta manera s’ha generat la fal·làcia que a l’àmbit sindical la repressió política, més enllà de l’exercida per les empreses mitjançant acomiadaments, expedients, sancions, etc., no forma part de la realitat sindical. Aquesta imatge li ve com a anell al dit al sindicalisme de concertació que busca diluir el conflicte i relegar-ne l’acció a la gestió d’acords amb la patronal. Això no obstant, aquesta realitat és una fal·làcia i seria un greu error que l’anarcosindicalisme l’acabéssim assumint. La repressió també forma part del dia a dia de la lluita sindical i cal rearmar-nos per fer-hi front. Aquest article vol ser una contribució per obrir el debat sobre aquest tema.
La repressió i els seus objectius: un breu repàs
La finalitat de la repressió és el control social. En el monopoli de l’acció col·lectiva, els Estats s’assignen la capacitat de pautar quines conductes es poden aplaudir, quines són acceptables i quines no. Per a aquestes darreres estableixen diverses formes d’estigmatització, assenyalament i càstig. Sota aquest paraigua, la repressió persegueix objectius més específics que mereix tenir presents per poder fer-hi front. Em fixaré especialment en les formes de repressió explícita que, com he dit, generalment són les que tenim al cap quan parlem de repressió.
En primer lloc, la repressió cerca incidir directament en un subjecte que duu a terme una o diverses accions dissidents. Encara que en aparença pugui centrar-se en la persecució de certes conductes i actuacions, en el fons la finalitat és neutralitzar la persona o el grup de persones que les duen a terme. En els casos més extrems, amb una repressió d’alta intensitat, això comporta l’eliminació física d’aquest subjecte mitjançant presó o assassinat. Al nostre entorn la majoria de la repressió presenta una intensitat menor, però persegueix un efecte similar. L’acumulació de multes i sancions o la imposició de procediments judicials amb peticions penals elevades i que s’estenen en el temps persegueixen desmobilitzar persones i col·lectius que l’Estat ha identificat com una amenaça. El cansament, la por i les tensions que comporta enfrontar situacions repressives ha incidit en la desaparició de molts col·lectius i espais organitzats i en la desmobilització social de moltes persones que han patit aquests atacs.
En segon lloc, la repressió vol marcar l’agenda de lluita de les persones i moviments que la pateixen. En el pla sindical tenim molt clar que moltes vegades quan es plantegen un o diversos acomiadaments en una empresa on estem portant una lluita per obtenir millores de diversa índole el que realment busca la patronal és alterar el nostre focus d’atenció, redirigir-lo cap a la readmissió de les persones acomiadades i allunyar-ho de la lluita que estàvem duent a terme. A la repressió política moltes vegades passa exactament el mateix. En les últimes dècades molts moviments socials s’han vist abocats a centrar esforços a resoldre judicis, a pagar multes i a intentar impedir que algunes dels seus militants entressin a la presó. Com a contrapartida, moltes vegades les seves lluites prèvies han perdut pes davant la urgència de donar resposta a la repressió.
Una altra finalitat de la repressió és aïllar les persones i els entorns militants que la pateixen del conjunt de la societat. Aquest aspecte és especialment delicat per als moviments socials, inclòs el sindical, ja que ens allunya de les persones les persones a qui adrecem les nostres propostes i amb qui volem interactuar i construir les nostres alternatives. Aquest aïllament es construeix sobre diversos eixos. Una és la por, la dissuasió de participar o implicar-se amb entorns susceptibles de patir la repressió. Un altre és la incredibilitat. En una societat que, segons el discurs oficial i dels mitjans de comunicació, és democràtica, la persecució policial i judicial tendeix a veure’s com la resposta a conductes delictives i no normatives. En aquest context, els nostres discursos antirepressius xoquen amb la dificultat de ser creïbles per a sectors grans de la societat, especialment si la repressió no és generalitzada i es concentra exclusivament en àmbits militants revolucionaris. Paral·lelament, nosaltres caiem el risc de respondre a aquest aïllament amb propostes cada cop més autoreferencials que acaben dirigint-se als nostres entorns més propers i portant-nos a un risc de marginalitat.
Un altre objectiu que persegueix la repressió, i amb ell vull acabar aquesta llista que no és exhaustiva, és mostrar la impunitat i l’arbitrarietat del poder. En alguns casos hem vist com, en determinats entorns o moviments socials, no trobem una explicació totalment lògica sobre qui pateix i qui no pateix un atac repressiu determinat. Com si la selecció respongués a una arbitrarietat. D’altra banda, moltes vegades observem situacions repressives que semblen escapar de les pròpies lleis de l’Estat i com aquestes ocorren de manera relativament pública i notòria. En general aquests casos mai no acaben amb efectes rellevants sobre el propi Estat, fet que comporta una escenificació pública de la seva pròpia impunitat. Ambdues situacions persegueixen generar por, inseguretat i una sensació de poder absolut per tal de desmobilitzar els moviments dissidents del Poder.
Anarcosindicalisme, desobediència i lluites antirrepressives
Des de l’anarcosindicalisme també cal afrontar la lluita antirepressiva. En els darrers anys ho hem viscut en pell pròpia i de les nostres companyes de viatge i és de preveure que en el futur la tendència serà la mateixa. A ningú no se’ns escapa que les respostes als casos repressius han de ser diverses i variades en funció de múltiples variables: característiques de l’acusació, context social i de mobilització, situació personal de les persones implicades i el seu entorn més proper, etc. Tot i així, en la mesura que la lluita s’afronti des d’una perspectiva col·lectiva, un repte important serà combinar els diferents nivells de presa de decisió des de l’àmbit estrictament personal al de les organitzacions i els espais militants.
Des del meu punt de vista, ia partir de la meva experiència de militància a nombrosos espais antirepressius, quan ens veiem obligats a respondre a un atac repressiu l’Estat ens imposa una agenda. En els procediments judicials la repressió segueix sempre uns passos comparables: una fase d’instrucció més o menys llarga amb unes etapes pautades, la comunicació de la petició fiscal, un procés d’espera abans de la vista oral, el judici pròpiament dit, la notificació de la sentència, els recursos, etc. Fins i tot en les actuacions policials, com a detencions, els guions tant de qui reprimeix com de les respostes que donem segueixen trajectòries altament previsibles. Aquesta previsibilitat a les nostres respostes fa que, per a l’Estat, quan ens veiem embullats en una lluita antirepressiva perdem en gran part la nostra capacitat d’iniciativa i siguem menys perillosos per al poder. Per aquesta raó penso que és important, des d’una perspectiva llibertària i anarcosindicalista, intentar mantenir sempre una autonomia col·lectiva davant dels fets repressius. Tractar de mantenir en tot moment la capacitat de decisió sobre en quin terreny volem situar-nos i, sobretot, continuar sent qui som. En aquest punt entra en escena la desobediència..
En situacions de Poder, la desobediència obre una petita finestra a la llibertat. Sovint la paraula ens trasllada a apostes que ens semblen arriscades, allunyades de les nostres possibilitats, i carregades de certa èpica. Però la veritat és que la desobediència acompanya molts actes i gestos dels moviments socials. Sortir a la nit a encartellar o fer pintades comporta desobeir ordenances municipals. Fer una manifestació sense comunicar-la és un acte desobedient. Irrompre en una reunió d’accionistes d’una empresa o interceptar l’entrada d’esquirols a una vaga també són accions desobedients. I així, mil exemples.
Penso que en contextos de repressió és important tenir la capacitat de desobeir com a manera de mantenir o recuperar la iniciativa. Per exemple, ser capaços de decidir si volem atendre un requeriment judicial, com ara una declaració, la recepció d’una notificació o fins i tot el judici (o el nostre rol dins de la sala), ens permet retenir certa capacitat de decidir com volem que sigui la nostra acció i en quin àmbit volem situar el conflicte. En els processos derivats de la repressió les situacions i els contextos estan extraordinàriament pautats des de l’Estat, que és qui controla la capacitat de dirimir cap a quina direcció evolucionarà la situació. És el/la fiscal qui decideix les peticions de multa o condemna, el/la jutge qui estableix o no mesures cautelars, redacta ordres de detenció i dicta sentència. Durant tot el procés ells poden anticipar fàcilment l’ordre de les nostres respostes, que bàsicament preveuen que seran reaccions a les seves iniciatives, potser amb l’única incògnita de la seva magnitud. La desobediència ens permet a nosaltres repensar on i com volem situar el nostre conflicte amb el poder. Ens obre la porta a redefinir cap a on volem arrossegar la repressió per poder-la confrontar millor i intentar imposar els nostres temps i les nostres eines de lluita. En definitiva, ens permet continuar sent.
Les formes d’aquesta desobediència són múltiples i variades. No respondre un jutge, desatendre les citacions i no presentar-se, no assistir a una vista de conformitat, no pagar multes, etc., són algunes de les opcions. En la mesura que aquesta desobediència es construeixi dins dels nostres entorns de militància, ja sigui sindical o juntament amb altres moviments socials, amb una anàlisi i un debat sobre els seus objectius, mantenim almenys en part la capacitat d’acció col·lectiva que l’Estat pretén anul·lar amb la repressió. En definitiva, intentem revertir-la i enfortir, o com a mínim no desgastar, els nostres espais de contrapoder: el sindicat, el moviment social i nosaltres/mateixos/es.
[Este artículo se publicó en el Libre Pensamiento nº 113, Primavera 2023]
