Remei Balbastre i Royo. Membre de ràdio Dissidència
Actualment i després de la vivència angoixant del COVID, tothom parlava de salut mental. I és que la salut mental ens preocupa quan vivim quelcom que l’amenaça, quan patim en primera persona traumes i experiències que ens fan mal. En certa manera ha estat la demostració evident de què no es una qüestió específicament biològica, centrada en el cervell.
El que puc assegurar és que hi ha un malestar tant gran que provoca molt de patiment i aquest no es pot resoldre solament amb medicació, encara que aquesta ajuda a suportar els símptomes.
I a aquest malestar se l’anomena ‘locura’ o ‘bogeria’ i s’etiqueta amb un diagnòstic. A partir d’aquí comença una crisi en la que hom qüestiona la identitat: ‘soc bipolar, esquizofrènic? I cal reemprendre un camí de retrobament de la persona que hi ha darrere del diagnòstic. Un camí feixuc perquè habitualment els recursos no van més enllà d’allò farmacològic. Un camí feixuc perquè el diagnòstic provoca segregació i estigma, la qual cosa no ajuda en la recuperació i en la inserció .
Però llavors trobem persones resilients com Cristina Martín (la princesa Inca) que diu coses com “ no existe la locura, sino gente que sueña despierta”, que anima tothom a lluitar pels seus drets, que escriu poesia per a salvar-se, com una mena de catarsi del dolor, per a reivindicar-se com a persona.
També trobem grups de persones psiquiatritzades que s’uneixen per a fer ràdio, com ara nosaltres a ràdio Dissidència, per acompanyar-nos, per a visibilitzar-nos, per a fer servir la paraula com a reflexió i com a possibilitat de transformació personal i social.
Altres companyes i companys també en ajuda mútua en grups GAM, o en altres associacions per a escoltar-se, i lluitar pels seus drets amb la certesa de què solament amb el compromís podrem assolir la dignitat que ens pertoca.
La realitat és que encara hi ha internaments involuntaris, jutges que decideixen sobre la vida de les persones psiquiatritzades, tancant-les i allunyant-les del seu entorn, fent-les sentir com a delinqüents. La realitat és que quan hi ha una crisi o màxim moment d’angoixa i malestar et tanquen en una unitat d’aguts amb reixes i guàrdies de seguretat com si es tractés de persones perilloses, quan el que caldria seria un ambient de calma amb cures relaxants i a l’aire lliure. La realitat és que continuen havent-hi contencions mecàniques i químiques, que fan prendre decisions a persones quan estan hipermedicades i no s’enteren.
La realitat és que quan una persona diagnosticada entra en el sistema s’institucionalitza, perd llibertat, té por, perquè la seua paraula no està autoritzada, perquè no és tractada com qualsevol altre ciutadà i això s’ha d’acabar.
I com diu la Princesa Inca “el compromís ha d’estar en tot i lluitar pels teus drets modifica la teua vida”
